Sabeu com, a la nit, podem distingir un estel d'un planeta? És molt senzill. Basta observar detingudament el puntet brillant. Si té una llum fixa es tracta d'un planeta, en canvi, si parpadeja, es tractarà d'una estrella. Evidentment, hi ha moltíssimes més estrelles que planetes.
A més d'estels i planetes a l'Univers també hi ha altres cossos que no podem veure: els forats negres i els cossos planetaris (planetes, satèl·lits, cometes o asteroides). I a tot això hem d'afegir que a l'Univers hi ha gasos i pols còsmica. Els astrònoms pensen que hi ha una gran quantitat de massa que no es veu, i l'han anomenada matèria fosca.
EL BIG BANG
La majoria dels astrònoms creuen que l'Univers va començar amb una gran explosió anomenada Big Bang fa uns 14 bilions d'anys. En aquest moment, tot l'Univers es trobava a l'interior d'una petita bolla mil vegades més petita que el forat d'una agulla. Era més calenta i més densa que qualsevol cosa que ens poguem imaginar.
De sobte, va explotar. Així va néixer l'Univers que coneixem. El temps, l'espai i la matèria varen començar amb el Big Bang. En una fracció de segon, l'Univers va passar de ser més petit queun àtom a ser més gran que una galàxia. I va continuar creixent a una velocitat impensable. Encara avui es troba en expansió.
Gairebé totes les estrelles pertanyen a grups gegantins que s'anomenen galaxies. El Sol és una dels milions d'estrelles que hi ha a la nostra galàxia, la Via Làctia. I hi ha milers de milions de galàxies a l'Univers.
Mirem on mirem en el cel, hi ha galàxies de diferents formes i mides. Algunes són espirals, amb braços que surten i envolten un brillant nucli central. Altres no tenen una forma regular, són galàxies irregulars. Les galàxies de mida més grossa s'assemblen a bolles aplanades, són el·líptiques. Contenen milions de milions d'estels, però poc gas i pols. Gairebé totes les galàxies tenen en el centre un forat negre d'una mida enorme.
Les galàxies varen néixer molts d'anys després que es formàs l'Univers. En aquest passat remolt les galàxies eren petites i estaven molt juntes. Col·lisionaven entre elles i, degut a aquests xocs, varen anar augmentant de mida i canviant les seves formes.
Des de llavors l'Univers s'ha anat expandint. Gairebé totes les galàxies se separen a gran velocitat, excepte en els cúmuls de galàxies, en els quals es moven unes al voltant de les altres.
| Nom | Distància (anys llum) | |
|---|---|---|
| Núvols del Magalhães | 200.000 | |
| Nana del Drac | 300.000 | |
| Nana de l'Óssa Menor | 300.000 | |
| Nana de l'Escultor | 300.000 | |
| Nana del Forn | 400.000 | |
| Nana del Lleó I | 700.000 | |
| Galàxia de Bernard | 1.700.000 | |
| Messier 32 | 2.100.000 | |
| Gran Galàxia d'Andròmeda | 2.200.000 | |
| Galàxia del Triangle | 2.700.000 |
LA VIA LÀCTIA
La Via Làctica és, doncs, una galàxia espiral, que té cinc braços que surten del nucli central. El Sistema Solar es troba en un dels cinc braços, anomenat el Braç d'Orió. La nostra galàxia pertany a un grup de més de 40 galàxies anomenat Grup Local que conté dues grans galàxies espirals, la Via Làctia i Andròmeda. Les altres galàxies són molt més petites.
El terme Via Làctia significa "camí de llet" i li varen posar aquest nom degut a l'aspecte lletós que té la seva part central observada des de la Terra.
NAIXEMENT D'UNA ESTRELLA
Igual que les persones, les estrelles neixen, creixen i moren. Els seus llocs de naixement són uns enormes niguls freds formats per gas i pols, que es coneixen amb el nom de "nebuloses". Aquests niguls comencen a arrufar-se degut a la seva pròpia força de gravetat, es fragmenten i cada fragment es pot tornar finalment tan calent i dens convertint-se en una nova estrella.
COM SÓN LES ESTRELLES
Les estrelles són cossos esfèrics i lluminosos que es formen per la concentració de niguls de pols interestel·lar i de gas.
Aquests astres són constituïts per gasos a temperatura molt
elevada, sobretot hidrogen i heli. Al seu interior es produeix constantment molta energia, que
s'emet en forma de llum i de calor. Aquesta energia es produeix per les reaccions nuclears que tenen lloc al seu interior.
Hi ha diferents classes d'estrelles. Les estrelles vermelles són les més fredes, mentres que les de color blanc blavós són les més calentes. Les estrelles grogues com el Sol estan en mig.
També hi ha estrelles de diferents mides. El Sol és de mida mitjana. Hi ha estrelles molt més grosses i més calentes que el Sol, per exemple, la supergegant vermella Antares és 800 vegades més ample que el Sol. Després hi ha estrelles anomenades nanes vermelles, que també són menys calentes. Però encara són més fredes i petites les nanes marrons.
El Sol és l'estrella que està més a prop de nosaltres. Ens dóna llum i calor. També emet la perillosa llum ultraviolada, que causa cremades i pot provocar càncer. Sense el Sol no hi hauria llum de dia, i el nostre planeta seria simplement un món obscur i congelat, sense oceans d'aigua líquida ni vida.
Hi ha diferents classes d'estrelles. Les estrelles vermelles són les més fredes, mentres que les de color blanc blavós són les més calentes. Les estrelles grogues com el Sol estan en mig.
També hi ha estrelles de diferents mides. El Sol és de mida mitjana. Hi ha estrelles molt més grosses i més calentes que el Sol, per exemple, la supergegant vermella Antares és 800 vegades més ample que el Sol. Després hi ha estrelles anomenades nanes vermelles, que també són menys calentes. Però encara són més fredes i petites les nanes marrons.
MORT DE LES ESTRELLES
La majoria de les estrelles tarden milions d'anys en morir. Quan una estrella com el Sol ha consumit tot el seu combustible d'hidrogen, s'expandeix i es converteix en una gegant vermella. Pot tenir milions de quilòmetres de diàmetre, essent prou gran per engolir-se els planetes Mercuri i Venus.
A continuació, l'estrella es comprimeix i forma una nana blanca molt densa. Una cullerada de cafè de matèria provinent d'una nana blanca pesaria fins a 100 tones. Al llarg de bilions d'anys, la nana blanca es refreda i es torna invisible.
Les estrelles més pesades que vuit vegades la massa del Sol acaben les seves vides molt repentinament. Quan se'ls acaba el combustible, es dilaten fins a convertir-se en supergegants vermelles. Romanen així durant uns quants milions d'anys fins que produeixen una enorme explosió anomenada supernova. Durant, aproximadament, una setmana, la brillantor d'una supernova sobrepassa la de totes les demés estrelles de la seva galàxia. Llavors, es desfà ràpidament. Tot el que queda és un objecte minúscul i dens (una estrella de neutrons o forat negre), envoltant per un nigul de gas molt calent.
Els elements creats dins la supergegant (com oxigen, carboni i ferro) es dispersen per l'espai. Aquesta pols acaba donant origen a altres estrelles i planetes.
EL SOL
Aquesta gegantina bolla de gas supercalenta té un diàmetre de 1,4 milions de quilòmetres, la qual cosa equival a 109 Terres posades una devora l'altra. Amb una massa enorme, pesa tant com a 330.000 Terres i al seu interior el nostre planeta hi podria estar repetit 1.300.000 vegades.
Encara que sembli petit quan un el mira a l'alba o a la posta, és perquè el Sol es troba a uns 150 milions de quilòmetres de nosaltres. A aquesta distància, la llum del Sol tarda uns 8 minuts en arribar a la Terra, ja que la llum viatja a 300.000 quilòmetres per segon. Això significa que veim la posta del Sol vuit minuts després que hagi passat realment!
Uns instruments especials anomenats espectrògrafs ens indiquen que el Sol està compost per dos gasos: hidrogen i heli. La temperatura a la seva superfície és del voltant dels 5.500 graus Celsius. En el centre, la temperatura arriba quasi als 15 milions de graus Celsius.
A temperatures i pressions tan altes, el Sol es converteix en un reactor nuclear que converteix l'hidrogen en heli, produint enormes quantitats de radiació en forma de llum visible, infraroja i ultraviolada o raigs X.
El Sol es torna més actiu cada 11 anys. En aquests períodes, augmenta la quantitat de taques solars a la seva superfície i llavors es produeixen tempestes solars explosives. L'any 2001 es va produir un màxim solar.
Si aquestes tempestes es dirigissin cap a la Terra, podrien causar greus efectes secundaris, tals com talls d'energia, fer mal als satèl·lits i afectar els sistemes de comunicació i navegació. També causen les Aurores Boreals Australs.
Si aquestes tempestes es dirigissin cap a la Terra, podrien causar greus efectes secundaris, tals com talls d'energia, fer mal als satèl·lits i afectar els sistemes de comunicació i navegació. També causen les Aurores Boreals Australs.
EL SISTEMA SOLAR
El Sistema Solar està format pel Sol i tots els objectes més petits que giren al seu voltant. A més del Sol, els components més grans del Sistema Solar són els vuit planetes principals. Els més propers al Sol són quatre planetes rocallosos relativament petits: Mercuri, Venus, la Terra i Mart.
Més enllà de Mart es troba el cinturó d'asteroides, una regió poblada per milions de cossos rocallosos. Són residus procedents de l'època en què es varen formar els planetes, fa 4.500 milions d'anys.
Més lluny del cinturó d'asteroides es troben els quatre gegants gasosos: Júpiter, Saturn, Urà i Neptú. La seva mida és superior a la de la Terra, encara que són lleugers en relació a la seva grandària. Estan formats, majoritàriament, per hidrogen i heli.
Fins fa poc temps, el planeta més llunyà que es coneixia era un món gelat anomenat Plutó. Però Plutó és un nan en comparació amb la Lluna i la Terra i alguns astrònoms creuen que és massa petit per a ser considerat un autèntic planeta. L'any 2005 es va descobrir un objecte anomenat Eris, situat a gran distància del Sol i que té més o manco la mida de Plutó. En els darrers anys s'ha descobert, més enllà de Plutó, la presència de més de 1.000 mons gelats, semblants a Eris. Se'ls denomina objectes del cinturó de Kuiper. L'any 2006, la Unió Astronòmica Internacional va decidir que Plutó i Eris s'havien de classificar com a "planetes nans".
Encara més lluny estan els cometes del núvol d'Oort. Estan tan allunyats que són invisibles fins i tot per als grans telescopis. Cada cert temps algun d'aquests cometes canvia el seu rumb i es dirigeix cap al Sol. És llavors quan es pot fer visible en el cel nocturn.
MERCURI
Mercuri és el primer planeta respecte al Sol. No és molt fàcil d'observar, ja que sempre surt a prop del Sol. Només el podem observar quan està prop de l'horitzó i només el veim durant poques hores després de la posta de Sol o abans de l'alba.
El seu nom ve del missatger alat dels déus. El planeta descriu una òrbita al voltant del Sol cada 88 dies. No obstant, gira molt lentament sobre el seu eix, una vegada cada 58,6 dies. Aquest temps és exactament dos terços del seu periode orbital.
Mercuri és un món rocallós molt petit. Té una amplada similar a la de l'Oceà Atlàntic, de manera que dins la Terra hi cabrien 18 Mercuris.
És molt semblant a la Lluna. La seva superfície està plena de cràters formats per impactes. No té atmosfera ni aigua. En els eu equador la temperatura pot arribar al migdia als 450ºC, però les nits són gelades, per sota dels -180ºC. És possible que contengui un poc de gel en els cràters obscurs i profunds que hi ha prop dels seus pols.
Mercuri té una densitat sorprenent. Es creu que l'interior de Mercuri està ocupat per un gran nucli de ferro. Forma també un camp magnètic que crida l'atenció per la seva força.
VENUS
El diòxid de carboni captura la major part de la calor del Sol i com a conseqüència s'hi produeix un gran efecte hivernacle, que fa que la temperatura pugi fins als 465ºC, una calor que és suficient per a fondre el plom. Per aquesta raó, Venus és encara més calent que Mercuri.
Un visitant de Venus que no tengués una protecció adequada moriria de forma instantània xafat per la immensa pressió atmosfèrica, ofegat per l'atmosfera, socorrat per la calor, i dissolt per l'àcid.
La superficie de Venus s'ha cartografiat mitjançant radar. Els mapes mostren milers de volcans i cràters formats per impactes. Hi ha dues messetes principals i una serralada més alta que l'Everest.
Desenes de naus han visitat Venus, però encara queden molts de misteris sense resoldre.
LA TERRA, EL PLANETA BLAU
Tots els habitants de la Terra som viatgers de l'espai. En primer lloc, la Terra gira al voltant del Sol a una velocitat de 30 km/s, 45 vegades més ràpid que el Concorde. Tarda 365 dies (un any) en completar una òrbita.
També gira molt ràpidament, com una baldufa inclinada cap a un dels seus costats. La gent que viu a l'equador viatja d'oest a est a una velocitat de 1.670 km/h (la velocitat és menor per a la gent que viu prop dels pols). Com que tot el que ens envolta es mou de la mateixa manera, no ens adonam de la gran velocitat del nostre viatge. La manera de percebre-ho és observar el Sol, la Lluna i les estrelles quan semblen moure's pel cel.
La inclinació de l'eix que uneix els pols nord i sud fa possible que la Terra tengui estacions. Quan el pol nord apunta cap al Sol, és estiu als països del nord i quan apunta en direcció contrària al Sol, és hivern en aquesta part del món. Les estacions són exactament les oposades al sud de l'equador.
Desenes de naus han visitat Venus, però encara queden molts de misteris sense resoldre.
LA TERRA, EL PLANETA BLAU
També gira molt ràpidament, com una baldufa inclinada cap a un dels seus costats. La gent que viu a l'equador viatja d'oest a est a una velocitat de 1.670 km/h (la velocitat és menor per a la gent que viu prop dels pols). Com que tot el que ens envolta es mou de la mateixa manera, no ens adonam de la gran velocitat del nostre viatge. La manera de percebre-ho és observar el Sol, la Lluna i les estrelles quan semblen moure's pel cel.
La inclinació de l'eix que uneix els pols nord i sud fa possible que la Terra tengui estacions. Quan el pol nord apunta cap al Sol, és estiu als països del nord i quan apunta en direcció contrària al Sol, és hivern en aquesta part del món. Les estacions són exactament les oposades al sud de l'equador.
MART, EL PLANETA VERMELL
Sovint s'anomena a Mart el planeta vermell, ja que se veu en el cel com una estrella de color vermell ataronjat. Aquest color va fer que els antics grecs i romans li posassin el nom del seu déu de la guerra. Avui, gràcies als vehicles espacials que l'han visitat, sabem que l'aparença del planeta es deu a l'òxid de les roques marcianes.
Mart és el quart planeta en distància al Sol. Recorre la seva òrbita al voltant del Sol a una distància promig de 228 milions de quilòmetres, una vegada i mitja més lluny que la Terra. Per això els visitants humans tendrien molt de fred allà Tot i que els estius prop de l'equador poden ser bastant calents, la temperatura mitjana és de -63 graus Celsius, semblant als hiverns a l'Antàrtida. Les nits també són extremadament fredes.
Els primers humans de Mart s'hauran d'enfrontar a altres problemes. L'aire és 100 vegades menys dens que a la Terra i, majoritàriament, està format per diòxid de carboni. Els exploradors humans hauran de dur màscares d'oxigen i vestimenta especial cada vegada que surtin de les seves cases segellades hermèticament.
Les violentes tempestes marcianes poden aixecar niguls de pols i algunes vegades aquests niguls se desplacen ràpidament per tot el planeta, ocultant la seva superfície.
El 1877, l'astrònom nord-americà Asaph Hall va descobrir dues petites llunes que giraven al voltant del planeta Mart. Els va anomenar Fobos (Por) i Deimos (Pànic). Més de 130 anys després, els científics intenten desvetllar els misteris d'aquestes llunes. Tal vegada siguin asteroides, petites roques residuals capturades per Mart després del naixement dels planetes. Les dues llunes són més negres que el carbó i semblen patates.
Fobos fa 27 km en el punt més ample i mostra un gran cràter a un costat, producte d'un impacte. Gira tres vegades al voltant del planeta en un dia marcià.
Deimos encara és més petita. En realitat és una de les llunes més petites del Sistema Solar. Està més allunyada de Mart, per la qual cosa tarda un poc més d'un dia en recórrer cada òrbita al voltant del planeta. Degut a la seva petita mida, la força d'ambdues llunes és molt dèbil. Un astronauta situat damunt Fobos pesaria 1.000 vegades menys que a la Terra. Si fes un gran bot, sortiria cap a l'espai.
El 1877, l'astrònom nord-americà Asaph Hall va descobrir dues petites llunes que giraven al voltant del planeta Mart. Els va anomenar Fobos (Por) i Deimos (Pànic). Més de 130 anys després, els científics intenten desvetllar els misteris d'aquestes llunes. Tal vegada siguin asteroides, petites roques residuals capturades per Mart després del naixement dels planetes. Les dues llunes són més negres que el carbó i semblen patates.
Fobos fa 27 km en el punt més ample i mostra un gran cràter a un costat, producte d'un impacte. Gira tres vegades al voltant del planeta en un dia marcià.
Deimos encara és més petita. En realitat és una de les llunes més petites del Sistema Solar. Està més allunyada de Mart, per la qual cosa tarda un poc més d'un dia en recórrer cada òrbita al voltant del planeta. Degut a la seva petita mida, la força d'ambdues llunes és molt dèbil. Un astronauta situat damunt Fobos pesaria 1.000 vegades menys que a la Terra. Si fes un gran bot, sortiria cap a l'espai.
JÚPITER
Més enllà del cinturó d'asteroides s'hi troba Júpiter, el cinquè planeta respecte al Sol. Tot és gros a Júpiter. És tan enorme que podria engolir-se sense dificultat a tots els demés planetes. També pesa el doble que els demés planetes junts. No obstant la seva descomunal mida, Júpiter és el planeta que gira més ràpidament sobre sí mateix, descrivint un gir complet en menys de 10 hores.
Júpiter està cinc vegades més lluny del Sol que la Terra, per la qual cosa la seva temperatura és baixa, d'uns -145ºC. Cada 13 mesos, més o manco, s'apropa a noltros i llavors el veim molt lluent a l'espai.
Júpiter és una gegantina bolla de gas, sense superfície sòlida. Està majoritàriament constituït per hidrogen i heli, que són gasos molt lleugers. Els telescopis permeten apreciar una atmosfera nuvolosa, amb cinturons i taques de diferents colors. La seva característica més cridanera és la gran Taca Vermella, que és un cicló gegantí que ocupa diverses vegades la mida de la Terra. Fa més de 300 anys que manté una activitat constant.
Júpiter està envoltat per un tènue anell de pols de més de 100.000 km d'ample, que va ser descobert per la sonda espacial Voyager. Al seu voltant orbita també la major concentració de satèl·lits (63 segons el darrer recompte). Quatre d'ells varen ser descoberts pel científic italià Galileo l'any 1610. Io té centenars de volcans que cobreixen la seva superfície de sofre groc-taronja. Europa té una superfície llisa i gelada, que li dóna un aspecte de closca d'ou cruiada. Ganimedes té taques clares i obscures, amb fondals i cràters. Calixt presenta una superfície antiquíssima, esquitxada de cràters.
SATURN
Saturn és el sisè planeta en distància al Sol. Fins a la invenció del telescopi, es pensava que era el més llunyà de tots els planetes. Només Júpiter el supera en mida.
SATURN
Saturn està format principalment per hidrogen i heli, dos gasos lleugers. Dins Saturn hi poden caber 764 Terres, però aquest gegant gasós pesa només 95 vegades el que pesa el nostre món rocós. Si poguéssim posar tots els planetes en una piscina plena d'aigua, Saturn seria l'únic que suraria.
No obstant la seva mida, Saturn roda una vegada cada poc més de 10 hores. La seva rotació és tan ràpida que s'abomba cap a l'equador, fent que sembli una bolla aplanada.
En un telescopi, Saturn es veu de color groc clar. En no tenir una superfície sòlida, el que veim són niguls que semblen com a bandes clares i obscures. Aquests niguls són empesos per vents molt forts deguts a la calor que prové, sobretot, de l'interior del planeta. Per damunt els niguls hi ha un sistema d'anells plans i amb forma de disc.
Saturn és el "senyor dels anells" de l'espai, a pesar que els altres tres planetes gegants (Júpiter, Urà i Neptú) també en posseeixen. El sistema de Saturn és el més destacat, ja que els seus anells són de mida molt gran i extremadament brillant.
Saturn té 31 llunes conegudes, més que qualsevol altre planeta, exceptuant Júpiter. una d'elles, Tità, és de la mida d'un planeta, però les demés són molt més petites. La majoria de les llunes són gelades i la seva superfície està coberta per nombrosos cràters rodons de diferents mides. Aquests cràters s'han format per impactes de cometes i meteorits rocacollos que han xocat amb ells.
No obstant la seva mida, Saturn roda una vegada cada poc més de 10 hores. La seva rotació és tan ràpida que s'abomba cap a l'equador, fent que sembli una bolla aplanada.
En un telescopi, Saturn es veu de color groc clar. En no tenir una superfície sòlida, el que veim són niguls que semblen com a bandes clares i obscures. Aquests niguls són empesos per vents molt forts deguts a la calor que prové, sobretot, de l'interior del planeta. Per damunt els niguls hi ha un sistema d'anells plans i amb forma de disc.
Saturn és el "senyor dels anells" de l'espai, a pesar que els altres tres planetes gegants (Júpiter, Urà i Neptú) també en posseeixen. El sistema de Saturn és el més destacat, ja que els seus anells són de mida molt gran i extremadament brillant.
Saturn té 31 llunes conegudes, més que qualsevol altre planeta, exceptuant Júpiter. una d'elles, Tità, és de la mida d'un planeta, però les demés són molt més petites. La majoria de les llunes són gelades i la seva superfície està coberta per nombrosos cràters rodons de diferents mides. Aquests cràters s'han format per impactes de cometes i meteorits rocacollos que han xocat amb ells.
Molt del que sabem sobre Saturn és degut a la missió Cassini-Huygens de la NASA-ESA. La nau Cassini està dins l'òrbita del planeta des del dia 1 de juliol de 2004. Ha explorat moltes de les llunes de Saturn, en especial Tità, que té les dimensions d'un planeta. El 15 de gener de 2005, la sonda europea Huygens va baixar en paracaigudes fins a la superfície de Tità. Se va comprovar que és un món extrany i gelat, amb pluges de metà que omplen llacs i rius.
Tetis té un enorme cràter amb un cim en el centre. Mimas també té un cràter gegantí de cents de quilòmetres de diàmetre.
Encara que les seves superfícies estiguin extremadament fredes, algunes de les llunes semblen tenir temperatures càlides en el seu interior. Parts de la lluna Enceladus són suaus i semblen haver estat cobertes per material explusat per volcans gelats.
Urà és el setè planeta respecte al Sol. Es troba a 2.800 milions de km del Sol. A aquesta distància, la temperatura sobre els seus niguls és de -214ºC. Se desplaça amb gran lentitut i ha de fer un llarg recorregut, per la qual cosa cada òrbita tarda 84 anys.
Neptú va ser descobert el 1846 per Johann Galle, un astònom de l'observatori de Berlín. Galle sabia on cercar, gràcies als càlculs realitzats pel matemàtic francès Urbain Le Verrier. Tant Le Verrier com John Adams, a Anglatera, havien deduit que un planeta mai vist abans exercia la seva atracció sobre urà, fent que incrementàs o reduís la seva velocitat.
Neptú va resultar un germà bessó gairebé idèntic d'Urà. És 57 vegades més gros que la Terra, però gira amb bastanta velocitat: un dia dura només 16 hores i 7 minuts. La seva distància mitjana al Sol és d'uns 4.500 milions de km i un any a Neptú dura gairebé 165 anys terrestres.
Encara que les seves superfícies estiguin extremadament fredes, algunes de les llunes semblen tenir temperatures càlides en el seu interior. Parts de la lluna Enceladus són suaus i semblen haver estat cobertes per material explusat per volcans gelats.
Iapetus és un altre món extrany. Té una cara molt brillant, però la cara oposada és més negra que el carbó.
Els satèl·lits més petits orbiten molt a prop dels anells o lluny del planeta. Les llunes més llunyanes se desplacen erràticament. Se pensa que s'han acostat massa a Saturn i han estat capturades per la seva forta gravetat. Algunes de les llunes més petites orbiten a l'interior dels anells. Actuen com a "pastors" mantenint en el seu lloc les partícules dels anells. Dos d'elles fins i tot encreuen les seves òrbites.
URÀ
Urà és un món gegantí, el tercer en mida del nostre Sistema Solar. Ocupa l'espai de 64 Terres. Tot i la seva mida, gira aviat. un dia d'Urà dura només 17 hores i 14 minuts.
Urà gira inclinat sobre el pla de la seva òrbita, el seu eix es troba molt inclinat. Això vol dir que a vegades el Sol es troba directament damunt els pols. Cada pol té un estiu i un hivern que duren 21 anys, la qual cosa els converteix en els punts més càlids i més freds del planeta.
Quan la sonda Voyager 2 va visitar Urà l'any 1986, gairebé no hi havia niguls visibles. No obstant això, en imatges recents captades pel telescopi espacial Hubble s'hi observen algunes tempestes molt grans.
Els gasos principals de la seva espessa atmosfera són hidrogen i heli, a més d'una petita quantitat de metà que escampa una llum blava, que és la que dóna a Urà el seu aspecte blavós. No obstant, és molt diferent de Júpiter i Saturn.
Tot i la seva mida, Urà és molt lleuger. Té 27 llunes conegudes. Cap d'elles és molt grossa. Els satèl·lits més grossos són Oberon i Titania, ambdós amb més de 1.500 km de diàmetre.
Urà també posseeix al manco una dotzenad'anells obscurs i polsegosos. La majoria tenen molt poca densitat. Aquest anells s'aguanten gràcies a les llunes "pastores" properes.
NEPTÚ
NEPTÚ
Igual que Urà, té una atmosfera formada per hidrogen, heli i metà. En el seu interior conté gel i tal vegada un nucli rocallós. Encara que l'atmosfera és molt freda (-220ºC), el planeta blau té vents molt forts i tempestes violentes. La sonda Voyager 2 va captar la imatge d'una taca de la mida de la Terra
Neptú està envoltat al menys per cinc anells prims i obscurs (que s'anomenen Galle, Le Verrier, Adams i altres que varen col·laborar en el descobriment del planeta).
Té 13 llunes conegudes. Amb diferència, la major és Tritó, un món gelat de mida més gran que Plutó. Tritó és un satèl·lit molt fred, per la qual cosa la seva tènue atmosfera està congelada a la superfície. No obstant això, poseeix molts de volcans de gel actius que llancen gas i pols. Tritó també és peculiar perquè se desplace "en sentit contrari" (d'est a oest) al voltant de Neptú. Segons sembla, va queda subjecte per la força gravitacional de Neptú fa molt de temps.
PLUTÓ
PLUTÓ
Plutó va ser descobert el 1930 pel jove Clyde Tombaugh, de 24 anys d'edat, que utilitzava un aparell especial per comparar fotografies del cel. Va resultar ser un món minúscul, fins i tot més petit que la nostra Lluna.
Plutó descriu una òrbita el·líptica (ovalada) que varia entre 7.381 milions de km (49 vegades la distància entre el Sol i la Terra) i 4.446 milions de km (30 vegades la distància entre el Sol i la Terra). Ja que tarda 248 anys en descriure una òrbita, ningú que nasqués a Plutó arribaria a completar ni un sol aniversari.
Es coneix molt poc de Plutó. La seva superfície és sumament freda (-230ºC) i sembla estar coberta de gel.
En els darrers anys, en acostar-se bastant al Sol, ha gaudit d'un efímer estiu. S'ha evaporat el gel de la seva superfície, formant una atmosfera lleugera. No obstant això, ja retorna a les fredes profunditats del Sistema Solar i ben prest la seva atmosfera tornarà a congelar-se.
Plutó gira "en sentit contrari" (d'est a oest) una vegada cada 6 dies i 9 hores. La seva lluna més gran, Caront, tarda el mateix temps en girar al voltant de Plutó. Això vol dir que si algú visqués a una banda de Plutó, mai podria veure a Caront. En els darrers temps s'han descobert dues llunes més petites amb el telescopi espacial Hubble.
Durant molts d'anys Plutó va ser considerat el novè planeta del Sol (encara que a vegades se li acosta més que Neptú). En l'actualitat està catalogat com un "planeta nan". També és un dels majors integrants del Cinturó de Kuiper, un conjunt de móns gelats situats més enllà de Neptú.
